Representació pictòrica de la música en l’obra de Joan Carandell

Resumo

L’objectiu primordial de la tesi és l’anàlisi de la representació de la música en la obra de l’artista Joan Carandell. S’estudia Carandell i la seva obra com a paradigma contemporani a per establir correspondències entre el món interdisciplinari de les arts i la iconografia de la representació musical. S’investiga i s’estudia la col•lecció “Història de la Música” de Carandell per la seva dimensió musical. La tesi consta de dos volums. Així mateix, el primer volum està dividit en dos capítols, apèndix I i apèndix II. I el segon volum és un annex amb la selecció de la documentació recopilada de catàlegs de les exposicions individuals, conferències, il•lustracions de llibres i revistes, i de la recopilació de premsa escrita sobre Carandell. En l’apèndix I es recopilen i es seleccionen representacions de diversos artistes, per obtenir la informació complementària i per deixar constància de les línies principals de la iconografia musical des del Romanticisme fins a la pintura contemporània. S’observen les constants iconogràfiques i les variades línies estètiques de la representació dels aspectes musicals. A l’apèndix II s’inclou un complement bibliogràfic sobre l’artista. Es parteix de l’estudi de la iconografia i de la representació de la música per establir unes línies formals de representació i es proposa la hipòtesi: Carandell s’aparta, sens dubte, de les línies establertes en la història de la representació musical i la seva “Història de la Música” s’escapa als paràmetres convencionals per la seva extensió i perquè conté un factor didàctic i filosòfic. Primera conclusió, la proposta de Carandell és innovadora perquè té sentit d’unitat pictòrica vers la vibració musical, hi ha una representació coherent de l’evolució de la música des dels grecs fins als compositors contemporanis i és un resum de la història de la música de manera pictòrica. Segona, les obres de l’artista parteixen de la vibració musical que es transforma en les seves personals i innovadores manifestacions pictòriques de línia i color. Tercera, es refereix a la intencionalitat didàctica del seu projecte “Història de la Música” que és progressista i innovador. Quarta, és sobre el suggeriment de Carandell de real però inventat que determina un surrealisme i també una metafísica que convida a imaginar una dimensió pictòrica oberta a l’espectador, a la seva pròpia experiència i sensibilitat i li descobreix expectatives de reflexió filosòfica. La cinquena conclusió refereix l’assoliment de les qüestions proposades a la hipòtesi i amb el resultat d’un treball d’investigació innovador i necessari per a la historiografia de l’art.